My name is Aniol and I'm going to talk about Roger, my friend. He lives in Can Puig. We go to the same school, INS Josep Brugulat.
He isn't very tall and he has got dark hair, he has got oval brown and green eyes and a round face. He is very friendly and cheerful. He likes handball and he plays with Banyoles team with two other friends.
He lives with his brother, his father and his mother. His brother is younger than him. He has got two cats and a dog called Quin. He loves animals!
dilluns, 12 de desembre del 2011
dimarts, 6 de desembre del 2011
A la piel del escritor
“La conjura del faraón”
La conjura del faraón es una novela de Antonio Cabanas que trata de unos saqueadores de tumbas que quieren robar en la de Tutankamón. Tendrán que encontrarla en la Valle de los Reyes.
Los días en la inmensidad del desierto son muy duros. El calor constante de un sol asfixiante durante el día, y temperaturas muy frías por la noche, tormentas de arena, bandadas de coyotes, oasis casi inexistentes,… dan al desierto una sensación de estar solo en el mundo. Por eso, es normal que los saqueadores de tumbas vayan tan seguros de que no van a encontrar a nadie que les impida robarlo todo. La tarea más difícil de todas, es encontrar el lugar exacto donde excavar, y hacerlo de tal manera que la tumba no se vuelva a colgar por la arena. Luego, todo tipo de retos que deberán superar para llegar antes que los otros saqueadores.
¿Van a conseguir llegar vivos a sus casas con el tesoro y la maldición encima? ¡Descúbrelo en esta novela de aventuras!
Entrevista
“En mi época era necesario tener a mano una enciclopedia”
Imma Bassols es una jovencita de 45 años, trabaja en el ayuntamiento de Bañolas. Está casada con Miquel Roure y tiene dos hijos, Marçal y Aniol. Vive en Bañolas, su lugar natal.
¿Cuántos años tenías cuando empezaste a estudiar?
Cuando empecé a estudiar tenía 3 años y cuando terminé 21. Estudié 18 años.
¿Qué estudiaste?
Hice parvulario, los ocho cursos de EGB, tres de BUP, uno de COU y tres de graduado social en Gerona.
¿Cuáles dirías que son las diferencias más grandes entre tu época de estudios y ahora?
La relación entre los profesores y los alumnos. Antes al profesor se le tenía tanto respeto que a veces se confundía con miedo. Ahora, según en qué casos, los alumnos tienen una falta de respeto a los profesores que el miedo o la impotencia se apodera de los docentes.
También el material con el que se trabaja. En mi época era necesario tener a mano una enciclopedia y demás libros de consulta. Ahora con un simple ordenador con conexión a internet es suficiente.
¿Cuál de los dos métodos educativos te gusta más?
Actualmente creo que es mejor internet que tener un montón de libros, pero cuando era el inicio de internet no pensaba que fuera tan útil, aunque no es del todo fiable.
¿Qué no te gusta de los nuevos modos de educación?
No me gusta que quieran privatizar las universidades. Nada más.
Antes la gente se pasaba más horas en la calle. Ahora hay muy pocos estudiantes en ella. ¿Por qué crees que es así? ¿Crees que estudian?
No creo que sea porque estén estudiando, sino porque ahora todos los jóvenes están hipnotizados por la tele, los videojuegos y todo objeto electrónico.
En tu opinión, ¿Quién estudia más, los chicos de ahora o los de tu época?
Yo creo que los de mi época estudiábamos más, salvo alguna acepción.
¿Piensas Que los chicos estudian más o menos que las chicas?
Creo que eso depende de la edad de cada uno, según su madurez y educación, pero normalmente las chicas son más responsables que los chicos.
Pues muchas gracias por responder a las preguntas. ¡Que pase un buen día!
divendres, 11 de novembre del 2011
Text 2
Miquel is my father, he is tall and slim. He loves Catalonia and he thinks one day it will be independent. He works in a factory, in the designing section.I love talking to heim, he likes to talk about strange things and I always listen to him.
He always gets up alt 7:15, then ha has breakfast at 7:30 and he wakes me and my brother up. Next, at 7:50, he goes to work. He works again at 14:30. He sometimes gets home around 19:00, but he usually arrives after 20:00. Then he has dinner and finally he goes to bed.
Sometimes he travels for work to other countries, usually more than a week, now he is in Norway, but he often travels to Northen America: United States or Canada.
He always gets up alt 7:15, then ha has breakfast at 7:30 and he wakes me and my brother up. Next, at 7:50, he goes to work. He works again at 14:30. He sometimes gets home around 19:00, but he usually arrives after 20:00. Then he has dinner and finally he goes to bed.
Sometimes he travels for work to other countries, usually more than a week, now he is in Norway, but he often travels to Northen America: United States or Canada.
dissabte, 29 d’octubre del 2011
Monòleg interior de Llop Solitari
Aquell dia havíem sortit a caçar búfals, jo només tenia 7 anys, però ho recordo com si fos ahir. Hi vaig anar amb el meu pare, que era un caçador expert, i un gran genet. Vam sortir tot just quan puntejava el sol, i en sortir del tipi, vaig veure una llum ataronjada que tenyia el cel només de la banda est. Hi havia moltíssims ocells volant per un cel totalment serè. Recordo que el meu pare, Àguila Roja, en veure’m va allargar-me la mà i va moure el cap en direcció al cavall en senyal de que marxàvem de seguida. Em va ajudar a muntar i vam començar a tirar cap a les grans planes juntament amb els altres quatre caps de la tribu i els seus respectius fills.
Vam passar per unes muntanyes on vam començar a enfilar. Pensava que aniríem per la plana, però no vaig dir res per por que es burlessin de mi. En arribar a mitja muntanya, li vam donar mitja volta fins a arribar a tenir l’esplanada ben bé a sota. Aleshores vam mirar el ramat de búfals que menjava tranquil·lament. Cada un dels cabdills va baixar per una banda; el meu pare pel mig, i dos a cada banda ben separats entre ells. Els seus fills els seguien de ven a prop, i jo vaig fer el mateix. En arribar a la planura ja els havíem encerclat, van mirar a quin atacarien, i quan es van decidir per un de gros i gras, van explicar als seus fills què havien de fer. El meu pare també m’ho va explicar a mi. N’havíem de caçar dos. El primer només havíem de mirar i deixar fer als caçadors experts; el segon, l’havíem de caçar nosaltres i ells en ajudarien en cas que hi hagués problemes.
El meu pare va fer un senyal i dos dels caps es van posar a cridar i a fer rebombori fins a aconseguir que el búfal més gros i fort s’apartés una mica del grup i, desafiant-los, quedés més cap als caps de tribu que feien soroll. Àguila Roja i els seus altres dos companys van tallar el grup per la meitat i van deixar passar tots els que no eren el búfal en qüestió, un cop el van tenir aïllat completament del grup, li van tirar cada un una llança, de tal manera que no sabés d’on venien i quedés desorientat. El meu pare el va anar a picar amb un pal i va marxar de tal manera que el búfal el seguia. Tots portaven l’arc, i mentre seguia el meu pare, els altres li llançaven fletxes a punts vitals que m’havia ensenyat el meu pare, i que suposo que els altres nens també havien estat alliçonats. En pocs minuts el búfal jeia a terra agonitzant. El meu pare el va mirar, va mirar el cel i va donar gràcies als Déus, després el va degollar.
Ens tocava a nosaltres, els fills que, un dia, més endavant, representaríem la tribu. Vam triar el vedell més sà que es veia i que no es veia la mare, mentre nosaltres el caçàvem, dos dels cabdills entretindrien la mare. Cadascú va ocupar la posició que havia ocupat el seu pare, per tant em va tocar el paper principal. Un cop separat de la menada, me’l vaig mirar i vaig demanar ajuda a tots els Déus. Els vaig demanar dues coses: que tot anés bé, i que el vedell no patís. El meu pare va fer un senyal com preguntant-me si tenia por, i convidant-me a llençar-m’hi a sobre. Vaig dir a als altres que ja podíem atacar, primer la vaig llençar jo, i després quatre llances més van impactar contra el dors del pobre animal. Estava tan espantat que no es movia, i vaig dir-me: que sigui ràpid i que no pateixi. Vaig cridar perquè els altre nois disparessin amb mi i, al cap de pocs segons, el cos del vedell inert va caure a terra com una fulla seca en un dia de tardor. El meu pare, i els altres caps, estaven contents de com l’havíem matat, i van donar les gràcies una altra vegada als Déus.
-Aquest és l’únic record que tinc d’haver caçat amb el meu pare, li agradava molt caçar tot sol. I tu Sam, quin record en tens?
-Doncs jo no en tinc cap record del meu pare, ja que em van abandonar amb 2 anys, em va cuidar el xèrif, però em va educar bé!
-Vinga nois, vull que exploreu tota la zona oest de la muntanya!
-Sí, general Martins!
Qui sóc jo?
Qui sóc jo?
Em dic Aniol Roure i Bassols, tinc 14 anys i estudio a l’institut Josep Brugulat. Sóc alt i prim, tinc el cabell castany fosc, i uns quants grans. M’agrada jugar a bàsquet i jugo al Club Bàsquet Banyoles, sóc cadet B. També m’agrada jugar a l’ordinador, anar al facebook, escoltar Flaix Bac i tocar la guitarra, n’he après aquest estiu.
Formo part de l’agrupament escolta del Pla de l’Estany. Fem quatre acampades a l’any, la d’estiu és la més llarga i el pic més interessant. Sempre ho portem tot al damunt i ens fem el menjar nosaltres mateixos. A quasi totes les acampades fem un servei per la comunitat, com per exemple treure neu d’una plaça a l’hivern, o netejar refugis a la primavera. Aquest proper cap de setmana hi ha la Festa del Pas, la primera de les acampades, i passaré de rànger a pioner.
Tinc un germà, en Marçal, que té un any més que jo, 15, i també ve al Brugulat, fa 4rt d’ESO. Visc amb ell i els meus pares, en Miquel i l’Imma. Cada dia vaig a dinar a casa de la meva àvia, que es diu Montserrat. L’altre àvia, l’àvia Anna, viu a l’Asil, té alzaimer, i l’anem a veure cada setmana. Li agrada molt que hi anem. No tinc cap avi viu. Tinc molts cosins, tant per part de pare com de mare. Amb qui em porto més bé, és amb unes cosines de Calonge. Es diuen Aina i Mireia, són bessones però no s’assemblen gens, tenen 15 anys.
Per acabar voldrà afegir una cosa que no vaig dir a l’altre redacció. És una frase molt bonica que diu un llibre que es diu “El laberint de la felicitat”, i que en realitat aquesta pregunta només té aquesta vertadera resposta: “Sóc qui decideixo ser”.
dijous, 27 d’octubre del 2011
Los MCM, ¿son 100% fiables?
Los medios de comunicación de masas son métodos para difundir las noticias y otra información. Explican hechos sucedidos o como tenemos que actuar. El telenoticias por ejemplo, son bastante creíbles, todo y que si la noticia es muy importante y creen que puede asustar a población, filtran la parte más catastrófica. Eso, en internet no pasa pero en internet no sabes nunca cuando es verdad y cuando no porque no hay filtraje y cualquiera puede escribir lo que quiera, incluso noticias que no sean verdad. La televisión, la radio, internet, las revistas, los periódicos u otros son los ejemplos más claros de medios de comunicación de masas.
La credibilidad de los MCM no tendría que ser cuestionable porque en teoría toda información tiene que ser verídica y objetiva. Aun así, muchas veces no todo es verdadero. Cuando eso ocurre, tenemos que saber escoger si lo creemos o no. En la televisión, la mayoría de las noticias que no son verdaderas, son sensacionalistas, y solo quieren que suba la audiencia. También ocurre con revistas de cotilleos y de internet algo similar, la única diferencia es que en la televisión discuten y parece que se van a pelear y en las revistas simplemente dicen la mentira entre otras mentiras y alguna verdad, igualmente en internet. La radio y el periódico son los más fiables, supongo que es porque son los que realmente si quieres oír o leer noticias vas a acudir, los otros son más para distraer.
El último paso es si se puede demostrar si son o no creíbles. Por ejemplo, si hacemos la prueba nosotros, muchas veces veremos que es mentira, o que es imposible saber si es verdad: galletas “…”, las más buenas. ¿Y esto como lo demuestras?
Pero si n los MCM estaríamos incomunicados. ¿Qué pasaría si desaparecieran los MCM? ¿Cómo se informaría toda la gente de lo que sucede más allá de su país?
creació del blog
Subscriure's a:
Missatges (Atom)