Aquell dia havíem sortit a caçar búfals, jo només tenia 7 anys, però ho recordo com si fos ahir. Hi vaig anar amb el meu pare, que era un caçador expert, i un gran genet. Vam sortir tot just quan puntejava el sol, i en sortir del tipi, vaig veure una llum ataronjada que tenyia el cel només de la banda est. Hi havia moltíssims ocells volant per un cel totalment serè. Recordo que el meu pare, Àguila Roja, en veure’m va allargar-me la mà i va moure el cap en direcció al cavall en senyal de que marxàvem de seguida. Em va ajudar a muntar i vam començar a tirar cap a les grans planes juntament amb els altres quatre caps de la tribu i els seus respectius fills.
Vam passar per unes muntanyes on vam començar a enfilar. Pensava que aniríem per la plana, però no vaig dir res per por que es burlessin de mi. En arribar a mitja muntanya, li vam donar mitja volta fins a arribar a tenir l’esplanada ben bé a sota. Aleshores vam mirar el ramat de búfals que menjava tranquil·lament. Cada un dels cabdills va baixar per una banda; el meu pare pel mig, i dos a cada banda ben separats entre ells. Els seus fills els seguien de ven a prop, i jo vaig fer el mateix. En arribar a la planura ja els havíem encerclat, van mirar a quin atacarien, i quan es van decidir per un de gros i gras, van explicar als seus fills què havien de fer. El meu pare també m’ho va explicar a mi. N’havíem de caçar dos. El primer només havíem de mirar i deixar fer als caçadors experts; el segon, l’havíem de caçar nosaltres i ells en ajudarien en cas que hi hagués problemes.
El meu pare va fer un senyal i dos dels caps es van posar a cridar i a fer rebombori fins a aconseguir que el búfal més gros i fort s’apartés una mica del grup i, desafiant-los, quedés més cap als caps de tribu que feien soroll. Àguila Roja i els seus altres dos companys van tallar el grup per la meitat i van deixar passar tots els que no eren el búfal en qüestió, un cop el van tenir aïllat completament del grup, li van tirar cada un una llança, de tal manera que no sabés d’on venien i quedés desorientat. El meu pare el va anar a picar amb un pal i va marxar de tal manera que el búfal el seguia. Tots portaven l’arc, i mentre seguia el meu pare, els altres li llançaven fletxes a punts vitals que m’havia ensenyat el meu pare, i que suposo que els altres nens també havien estat alliçonats. En pocs minuts el búfal jeia a terra agonitzant. El meu pare el va mirar, va mirar el cel i va donar gràcies als Déus, després el va degollar.
Ens tocava a nosaltres, els fills que, un dia, més endavant, representaríem la tribu. Vam triar el vedell més sà que es veia i que no es veia la mare, mentre nosaltres el caçàvem, dos dels cabdills entretindrien la mare. Cadascú va ocupar la posició que havia ocupat el seu pare, per tant em va tocar el paper principal. Un cop separat de la menada, me’l vaig mirar i vaig demanar ajuda a tots els Déus. Els vaig demanar dues coses: que tot anés bé, i que el vedell no patís. El meu pare va fer un senyal com preguntant-me si tenia por, i convidant-me a llençar-m’hi a sobre. Vaig dir a als altres que ja podíem atacar, primer la vaig llençar jo, i després quatre llances més van impactar contra el dors del pobre animal. Estava tan espantat que no es movia, i vaig dir-me: que sigui ràpid i que no pateixi. Vaig cridar perquè els altre nois disparessin amb mi i, al cap de pocs segons, el cos del vedell inert va caure a terra com una fulla seca en un dia de tardor. El meu pare, i els altres caps, estaven contents de com l’havíem matat, i van donar les gràcies una altra vegada als Déus.
-Aquest és l’únic record que tinc d’haver caçat amb el meu pare, li agradava molt caçar tot sol. I tu Sam, quin record en tens?
-Doncs jo no en tinc cap record del meu pare, ja que em van abandonar amb 2 anys, em va cuidar el xèrif, però em va educar bé!
-Vinga nois, vull que exploreu tota la zona oest de la muntanya!
-Sí, general Martins!
