dissabte, 29 d’octubre del 2011

Monòleg interior de Llop Solitari



Aquell dia havíem sortit a caçar búfals, jo només tenia 7 anys, però ho recordo com si fos ahir. Hi vaig anar amb el meu pare, que era un caçador expert, i un gran genet. Vam sortir tot just quan puntejava el sol, i en sortir del tipi, vaig veure una llum ataronjada que tenyia el cel només de la banda est. Hi havia moltíssims ocells volant per un cel totalment serè. Recordo que el meu pare, Àguila Roja, en veure’m va allargar-me la mà i va moure el cap en direcció al cavall en senyal de que marxàvem de seguida. Em va ajudar a muntar i vam començar a tirar cap a les grans planes juntament amb els altres quatre caps de la tribu i els seus respectius fills.
Vam passar per unes muntanyes on vam començar a enfilar. Pensava que aniríem per la plana, però no vaig dir res per por que es burlessin de mi. En arribar a mitja muntanya, li vam donar mitja volta fins a arribar a tenir l’esplanada ben bé a sota. Aleshores vam mirar el ramat de búfals que menjava tranquil·lament. Cada un dels cabdills va baixar per una banda; el meu pare pel mig, i dos a cada banda ben separats entre ells. Els seus fills els seguien de ven a prop, i jo vaig fer el mateix. En arribar a la planura ja els havíem encerclat, van mirar a quin atacarien, i quan es van decidir per un de gros i gras, van explicar als seus fills què havien de fer. El meu pare també m’ho va explicar a mi. N’havíem de caçar dos. El primer només havíem de mirar i deixar fer als caçadors experts; el segon, l’havíem de caçar nosaltres i ells en ajudarien en cas que hi hagués problemes.
El meu pare va fer un senyal i dos dels caps es van posar a cridar i a fer rebombori fins a aconseguir que el búfal més gros i fort s’apartés una mica del grup i, desafiant-los, quedés més cap als caps de tribu que feien soroll. Àguila Roja i els seus altres dos companys van tallar el grup per la meitat i van deixar passar tots els que no eren el búfal en qüestió, un cop el van tenir aïllat completament del grup, li van tirar cada un una llança, de tal manera que no sabés d’on venien i quedés desorientat. El meu pare el va anar a picar amb un pal i va marxar de tal manera que el búfal el seguia. Tots portaven l’arc, i mentre seguia el meu pare, els altres li llançaven fletxes a punts vitals que m’havia ensenyat el meu pare, i que suposo que els altres nens també havien estat alliçonats. En pocs minuts el búfal jeia a terra agonitzant. El meu pare el va mirar, va mirar el cel i va donar gràcies als Déus, després el va degollar.
Ens tocava a nosaltres, els fills que, un dia, més endavant, representaríem la tribu. Vam triar el vedell més sà que es veia i que no es veia la mare, mentre nosaltres el caçàvem, dos dels cabdills entretindrien la mare. Cadascú va ocupar la posició que havia ocupat el seu pare, per tant em va tocar el paper principal. Un cop separat de la menada, me’l vaig mirar i vaig demanar ajuda a tots els Déus. Els vaig demanar dues coses: que tot anés bé, i que el vedell no patís. El meu pare va fer un senyal com preguntant-me si tenia por, i convidant-me a llençar-m’hi a sobre. Vaig dir a als altres que ja podíem atacar, primer la vaig llençar jo, i després quatre llances més van impactar contra el dors del pobre animal. Estava tan espantat que no es movia, i vaig dir-me: que sigui ràpid i que no pateixi. Vaig cridar perquè els altre nois disparessin amb mi i, al cap de pocs segons, el cos del vedell inert va caure a terra com una fulla seca en un dia de tardor. El meu pare, i els altres caps, estaven contents de com l’havíem matat, i van donar les gràcies una altra vegada als Déus.
-Aquest és l’únic record que tinc d’haver caçat amb el meu pare, li agradava molt caçar tot sol. I tu Sam, quin record en tens?
-Doncs jo no en tinc cap record del meu pare, ja que em van abandonar amb 2 anys, em va cuidar el xèrif, però em va educar bé!
-Vinga nois, vull que exploreu tota la zona oest de la muntanya!
-Sí, general Martins!

Qui sóc jo?


Qui sóc jo?
Em dic Aniol Roure i Bassols, tinc 14 anys i estudio a l’institut Josep Brugulat. Sóc alt i prim, tinc el cabell castany fosc, i uns quants grans. M’agrada jugar a bàsquet i jugo al Club Bàsquet Banyoles, sóc cadet B. També m’agrada jugar a l’ordinador, anar al facebook, escoltar Flaix Bac i tocar la guitarra, n’he après  aquest estiu.
Formo part de l’agrupament escolta del Pla de l’Estany. Fem quatre acampades a l’any, la d’estiu és la més llarga i el pic més interessant. Sempre ho portem tot al damunt i ens fem el menjar nosaltres mateixos. A quasi totes les acampades fem un servei per la comunitat, com per exemple treure neu d’una plaça a l’hivern, o netejar refugis a la primavera. Aquest proper cap de setmana hi ha la Festa del Pas, la primera de les acampades, i passaré de rànger a pioner.
Tinc un germà, en Marçal, que té un any més que jo, 15,  i també ve al Brugulat, fa 4rt d’ESO. Visc amb ell i els meus pares, en Miquel i l’Imma. Cada dia vaig a dinar a casa de la meva àvia, que es diu  Montserrat. L’altre àvia, l’àvia Anna, viu a l’Asil, té alzaimer, i l’anem a veure cada setmana. Li agrada molt que hi anem. No tinc cap avi viu. Tinc molts cosins, tant per part de pare com de mare. Amb qui em porto més bé, és amb unes cosines de Calonge. Es diuen Aina i Mireia, són bessones però no s’assemblen gens, tenen 15 anys.
Per acabar voldrà afegir una cosa que no vaig dir a l’altre redacció. És una frase molt bonica que diu un llibre que es diu “El laberint de la felicitat”, i que en realitat aquesta pregunta només té aquesta vertadera resposta: “Sóc qui decideixo ser”.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Los MCM, ¿son 100% fiables?

Los medios de comunicación de masas son métodos para difundir las noticias y otra información. Explican hechos sucedidos  o como tenemos que actuar. El telenoticias por ejemplo, son bastante creíbles, todo y que si la noticia es muy importante y creen que puede asustar a población, filtran la parte más catastrófica. Eso, en internet no pasa pero en internet no sabes nunca cuando es verdad y cuando no porque no hay filtraje y cualquiera puede escribir lo que quiera, incluso noticias que no sean verdad. La televisión, la radio, internet, las revistas, los periódicos u otros son los ejemplos más claros de medios de comunicación de masas.
La credibilidad de los MCM no tendría que ser cuestionable porque en teoría toda información tiene que ser verídica y objetiva. Aun así, muchas veces no todo es verdadero. Cuando eso ocurre, tenemos que saber escoger si lo creemos o no. En la televisión, la mayoría de las noticias que no son verdaderas, son sensacionalistas, y solo quieren que suba la audiencia. También ocurre con revistas de cotilleos y de internet algo similar, la única diferencia es que en la televisión discuten y parece que se van a pelear y en las revistas simplemente dicen la mentira entre otras mentiras y alguna verdad, igualmente en internet. La radio y el periódico son los más fiables, supongo que es porque son los que realmente si quieres oír o leer noticias vas a acudir, los otros son más para distraer.
El último paso es si se puede demostrar si son o no creíbles. Por ejemplo, si hacemos la prueba nosotros, muchas veces veremos que es mentira, o que es imposible saber si es verdad: galletas “…”, las más buenas. ¿Y esto como lo demuestras?
Pero si n los MCM estaríamos incomunicados. ¿Qué pasaría si desaparecieran los MCM? ¿Cómo se informaría toda la gente de lo que sucede más allá de su país?
creació del blog