Eren les tres de la matinada quan tot va començar a moure’s. Al
principi vaig pensar que tenia febre i que m’ho imaginava, però aleshores va
entrar la mare corrent a l’habitació, em
va agafar de la mà, obligant-me a seguir-la, i em va portar al menjador, on de
seguida van arribar el pare i en Samuel, el meu germà, que té 3 anys menys que
jo. La mare va preguntar “un terratrèmol?” i el pare va negar amb el cap i va
dir “un bombardeig!”. De cop alguna cosa va caure sobre el teulat de la casa i
em va deixar totalment sorda. Vaig veure com la mare em deia alguna cosa i
m’estirava de la mà, jo no em podia aixecar. Aleshores el pare em va portar a
coll fins a fora. Quan vaig tornar a la realitat vaig veure com casa nostra
estava gairebé en ruïnes, només s’aguantava dreta la part de la cuina, no gaire
més grossa que la meva minúscula habitació.
Quan la casa es va estabilitzar i va parar d’ensorrar-se, vam
tornar a entrar-hi, el pare va desenterrar una trapa al terra de la seva
habitació la qual jo no havia vist mai, la va obrir i va fer un gest a en
Samuel perquè entrés, i després me’l va fer a mi. Era una sala petita i fosca,
però que hi haguessin cabut perfectament 10 persones sense tocar-se entre elles.
Hi havia un parell d’armariets, una taula, 5 cadires força velles i un armari
molt gros amb un mirall al mig i ple de calaixos grossos per totes bandes. El
pare em va passar un encenedor i va dir “ara tornem, anem a buscar més menjar”,
i la mare va afegir “les espelmes són dins aquell armariet, enceneu-les abans
que tornem, i dormiu una estona més” i em va assenyalar l’armariet més llunyà a
la trapa. Així es van acomiadar, tancant la trapa darrere seu. Va ser l’últim cop
que els vaig veure.
A dos quarts menys cinc minuts de sis, es va tornar a sentir
una explosió sobre nostre, això va ser el que ens va despertar al meu germà
petit i a mi. Vaig buscar els pares amb la mirada però no hi eren. En Samuel era
en un racó mirant com queia pols del sostre. “Vols esmorzar?” li vaig dir, i em
va respondre amb un gran somriure. Vam mirar què hi havia a cada calaix i a cada
armariet, a part de les espelmes. Galetes, confitura, llaunes de patata i peix,
una ampolla encetada de vi, un parell de garrafes d’aigua de 8 litres, paper de
vàter, paper, bolígraf, coixins, flassades, un llum d’oli, una navalla, un
obrellaunes i 3 plats fondos metàl·lics. Vam decidir que menjaríem galetes i
que després pujaríem a buscar menjar a la cuina. No en vam menjar gaires perquè
aquella situació era nova per nosaltres, però normal per Bòsnia i Hercegovina, ens
havia tret la gana, i ens havia despertat l’intriga de com seria la superfície.
Ja feia una bona estona que no se sentia cap fressa, de manera que vam pensar
que la darrera de les bombes havia tocat molt a prop nostre. Ja estàvem
decidits a sortir a mirar com havia quedat tot i agafar més menjar de la cuina,
quan ens vam adonar que la porta estava bloquejada, a dintre tenia un llisquet,
però era obert, de manera que només hi havia una explicació: la resta de la
casa havia caigut sobre nostre. De cop em va agafar un atac claustrofòbic i en
Samuel espantat em va imitar. Aleshores vaig adonar-me que plorar i cridar no
serviria de res, vaig obligar-me a centrar-me, i després vaig fer callar en
Samuel. Vaig entendre que estàvem condemnats, perquè no podíem viure
indefinidament en aquella habitació amb només aquelles quantitats d’aigua i
aliment.
Les primeres hores les vam passar parlant de què estaríem
fent si no fóssim allà tancats. Vam decidir fer cartes per jugar, amb el paper
i el bolígraf. El problema eren els colors. El bolígraf era negre, però com
fèiem les cartes vermelles? Al final les vam fer negres perquè ja estàvem
cansats de pensar i volíem jugar. Les primeres quatre hores van passar així,
parlant i jugant amb les cartes improvisades. Després vam decidir intentar
tornar a dormir, en Samuel ho va aconseguir, però jo no, pensava massa. Després
de beure una mica d’aigua, vaig adonar-me’n que era un dels béns més escassos
que teníem i sabia que no aguantaríem ni 5 dies. Vaig pensar en el menjar, si
n’haguéssim aconseguit agafar..., això em va recordar els pares i vaig
recuperar la confiança en poder sortir d’allà. Ells no abandonarien els fills
sota la runa, segur que quan tornessin amb el menjar ens traurien d’aquell lloc
que ens havia salvat del bombardeig, però que ara ens empresonava. Aleshores va
ser quan de debò vaig notar que els trobava a faltar.
Vam obrir la primera llauna de patates per dinar, de fet eren
les 5 de la tarda, però com que havíem dormit tanta estona no ens n’havíem
adonat. Vam tornar a parlar, li vaig explicar el motiu de les meves esperances
i em va dir que estava boja, que segurament els pares serien o morts o
presoners, i si no fos així tampoc aconseguirien tornar. Aleshores vam
discutir, durant molta estona, molta, quan vam acabar vaig proposar com que les
esperances de fora les veia tant negatives, que m’ajudés a intentar obrir la
trapa. En això sí que hi va estar d’acord i durant una hora vam anar combinant
intentar obrir la trapa amb descansar jugant a cartes, fins a les 9. De sobte
em vaig adonar de que no hi havia cap altra sortida o entrada, i això implicava
que no hi havia ventilació d’aire, vaig cridar en Samuel li vaig dir “hora de
dormir”, vaig apagar l’espelma i el llum d’oli que consumien l’oxigen de la
petita sala. Les pròximes 12 hores les vam passar a les fosques.
L’endemà al matí en Samuel em va agafar l’encenedor, va
encendre les espelmes i el llum. No li volia dir que consumia l’oxigen perquè
no se sentís més atrapat, de manera que em vaig limitar a apagar-les totes i
deixar el llum d’oli. “Juguem a cartes”, va dir, vaig negar amb el cap, “primer
mengem alguna cosa, però no n’abusem que ha de durar el màxim possible”. Vam
tornar a menjar galetes, aquesta vegada també poques, però ara perquè érem
conscients que si no vigilàvem ens quedaríem sense aliment i moriríem de gana o
desnutrició. Aquell matí vam tornar a intentar obrir la trapa, però sense repòs,
amb la idea de que si no aconseguíem sortir aquell mateix dia ens tornaríem
bojos. A la tarda va ser quan per fi va cedir una mica, vam notar com es movia
més i fins i tot passava una mica de llum, juntament amb uns grans núvols de
pols. Vam agafar un tros de pota d’una cadira que estava trencada, la vam encastar,
falcant la trapa perquè no es tanqués. Vam anar a reposar. El segon dia el
repòs consistia en beure una mica d’aigua i intentar dormir abans de sopar. Cap
dels dos va aconseguir dormir. Aquella nit passava aire, i feia fred, de manera
que vam agafar les flassades per dormir, doncs ens estimàvem més patir fred que
no pas que no es ventilés l’aire d’aquella petita habitació. Vam encetar una
llauna de peix i la vam combinar amb les patates. Va ser deliciós, perquè les
patates del dia anterior, totes soles, havien costat molt de passar. Va ser el
primer moment en què vaig veure en Samuel esperançat. Ell estava segur que no
rebríem ajuda de fora, sinó tot el contrari. Deia que si trobàvem algú ens matarien.
Amb aquestes paraules em vaig adormir.
Em vaig despertar unes quantes vegades a la nit per culpa de
la fred, però la sensació de poder respirar aire amb més oxigen feia que pogués
pensar millor i n’estava agraïda. Al matí després d’esmorzar les poques galetes
que quedaven al primer pot, vam encetar el segon. A continuació vam fer una
partideta de cartes i ens vam posar a intentar obrir la trapa. Cap al migdia
vam aconseguir obrir-la considerablement, prou perquè hi pogués passar una mà i
un braç. Vam apagar les espelmes que ja no feien falta perquè ja teníem la llum
de fora. A l’hora de dinar vam decidir no parar, doncs com més aviat sortíssim
d’aquell forat millor, però a fora havíem d’anar amb prudència. Sense haver
dinat va arribar l’hora de sopar sense novetats. Aquest àpat no ens el vam pas
saltar, ja que estàvem afamats, i les
patates amb peix van tornar a ser delicioses. A l’hora d’anar a dormir vam
tornar a tancar la trapa com la nit anterior, no la volíem obrir més, sinó després
la fred si que hauria suposat un problema. Aquesta nit vam anar a dormir sense
dirigir-nos la paraula, ja es veia que teníem força possibilitats de sortir
vius del forat.
En despertar-me vaig adonar-me que Samuel ja estava
esmorzant. “Sara, vaig a intentar obrir la trapa del tot, tu esmorza i recull
tot el que puguis emportar-te”. Si que és optimista, vaig pensar, però li vaig
fer cas i vaig esmorzar. Cap a mig matí jo ja ho tenia tot recollit i en Samuel
havia aconseguit eixamplar l’obertura de la trapa prou perquè un nen de 3 o 4
anys hi pogués passar. Ell també va decidir fer “la maleta” i jo vaig continuar
la seva tasca. Fins a la tarda no vam aconseguir destapar prou la trapa perquè hi
poguéssim passar tots dos. Aleshores vam sortir, i vam veure que tota la ciutat
estava en ruïnes. Vaig córrer fins allà on abans hi havia hagut la cuina. Vaig
treure la runa per buscar alguna bossa o tovalla per portar tot el que teníem,
especialment el menjar. Vaig trobar uns quants draps, que després de lligar-los
fent-ne un de més gros, van servir de farcell. Ja era molt tard i vam decidir
tornar a passar la nit dintre el nostre cau, ara que podíem entrar i sortir ens
seria realment útil. Havíem acabat 6 llaunes de patates, ja només en quedaven 4
de manera que vam decidir menjar peix amb confitura. Aquesta nit també vam
deixar la trapa oberta fins que em vaig despertar amb molta fred i la vaig
tancar, ara que podíem sortir-ne quan volguéssim no tenia sentit deixar-la
oberta de nit.
Aquell dia vaig ser la primera de llevar-me. En Samuel va
dormir un parell d’hores més que jo,
estava esgotat. Les vaig aprofitar per sortir a veure que aconseguia recuperar
de casa que ens pogués servir, perquè tota ella era una ruïna total. A part
d’una paella i unes cortines no vaig trobar res més. Quan en Samuel es va
despertar, vam tornar a pujar a buscar roba abans d’esmorzar. Un altre cop,
galetes. Vam mirar si quedava menjar a la cuina, però no vam aconseguir trobar
res que valgués la pena i que estigués en bon estat. Tot i així, vam agafar pa
sec, cereals mig esmicolats, fruita que miraculosament no s’havia macat ni
podrit, i aigua de l’aixeta que tant si la tenies oberta com tancada sempre en
sortien gotes, però mai un bon raig, de manera que primer s’havia de guardar
l’aigua a la marranxa. Ens vam repartir el pes, i vam decidir anar a buscar
ajuda. Primer havíem d’observar què feia la persona abans de parlar-hi, no fos
cas que fos un enemic i ens volgués matar. Després de fer un volt per la ciutat,
ens vam adonar que no hi havia ningú, o si hi havia algú era amagat. Quan ja
estàvem disposats a tornar a l’amagatall vam sentir el motor d’un helicòpter. En
Samuel va córrer a amagar-se, però a mi em va desorientar i em vaig quedar
paralitzada. En veure’m, l’helicòpter va començar a reduir l’altura fins a
aterrar sobre la runa. En aquell moment vaig reaccionar als crits d’en Samuel,
i vaig córrer a amagar-me, però de l’aparell en van sortir un home i una dona
amb armilles amb una creu vermella. Em van cridar “please stop, we want to help
you!” no els vaig entendre però em vaig aturar i em vaig girar, no semblaven
mala gent; es van apropar a mi a poc a
poc i aleshores va sortir en Samuel de darrera d’una paret que encara
s’aguantava dreta, ell sabia anglès. Van parlar un parell de minuts i després
es va girar cap a mi somrient i va dir-me “ells ens ajudaran”. Jo no entenia
com volia que ens ajudessin, si no podíem tornar a casa. Vam pujar a l’helicòpter
i vam marxar.
Ens van portar a Vienne, França, on hi vam viure durant 3
mesos. Després ens van traslladar fins a Brussel·les, d’on no ens n’hem mogut
més. D’això ja fa 5 anys, aleshores jo en tenia 16. Ara estudio dret i visc
tranquil·lament amb el meu germà. A vegades penso que si els meus pares no
haguessin anat a buscar menjar, encara serien vius i estarien amb nosaltres,
però com que visc amb en Samuel ja no em sento tan sola. Estic molt contenta de
que la guerra s’hagi acabat d’una vegada.
