Harry

Pròleg

Foscor, foscor i més foscor!

Per molt que avanci no veig res. No sé quantes hores porto caminant a cegues per aquestes galeries,... i amb aquest mal de cap... si recordés què m’ha passat i com he acabat així... I aquests parlant-me al cervell...

-Aah! Calleu!

Per què crido? No puc més, seuré una estona. Passes! Són passes això que sento? Per què em torna a fer tant de mal el cap?!

-Aah!...

Capítol I

-... no podem fer-ho més discretament... accident... segur?... prefereixo que no... hem d’actuar, ja!- les veus s’acostaven.

Em vaig arramblar a la paret al màxim, i vaig deixar de respirar.

-Home, no el podem pas matar públicament! Se’m llançaran a sobre!- va dir el primer home que va entrar al meu camp de visió, era la mateixa veu d’abans.- I amb verí?

-Schm...- va dir la segona silueta en un xiuxiueig.

Molt a poc a poc em vaig desplaçar fins a un punt sense gota de llum. El primer home es va girar cap a mi, però no em va saber veure.

-Dóna’m el llum- va ordenar a l’altre sense deixar de mirar les ombres.

L’altre va treure de dins la capa un llum d’oli vell que va encendre tot seguit. Ara se’ls veia amb claredat, l’un amb capa negra i llarga, massa llarga per la seva baixa estatura, portava la caputxa posada i a sota la capa es veien uns braços forts i musculats descoberts. La peça de cuir que li cobria el tronc semblava força nova, però fins i tot amb la poca llum contrastava amb un parracs que duia com a pantalons i unes botes també de cuir força gastades.

L’altre, el primer i el més alt, també anava amb capa, vermella i duia l’elm a la mà. A diferència de l’altre, ell semblava un senyor, amb cuirassa metàl·lica que li dificultava la mobilitat considerablement tot i que no feia gens de fressa al moure’s, igual que l’arnés de cames i les botes, quasi silencioses. El seu rostre mostrava preocupació, tenia les gruixudes celles en tensió sobre uns ulls clars que exploraven la foscor. Quasi bé era calb, però el poc cabell que tenia formava una corona.

-Ho has sentit?- va preguntar el cavaller.

Va fer una passa cap a mi interposant el llum entre tots dos, ja vaig acabar de creuar la cantonada i em vaig situar en una angle mort per ells.

-Schm- va tornar a xiuxiuejar l’encaputxat.

-Anem, ràpid!- va fer l’altre posant-se en marxa altre cop. No vaig sentir cap més veu, només passes, i després silenci.

Capítol II

Vaig tornar-me a posar al centre d'aquell petit distribuïdor, i vaig mirar a banda i banda dels passadissos que havien fet servir per venir i per marxar, els quals formaven un angle de 90 graus. Després de vacil·lar uns segons, vaig arrencar a córrer pel passadís que havien vingut.

Ja portava força estona caminant, quan vaig arribar al final, on hi havia dues cambres, una amb porta, i l'altre sense. Vaig recordar per on havia entrat, una cambra semblant a la que no tenia porta, i hi vaig entrar. Era completament buida, tenia les parets de pedra, el sòl de terra i el sostre de fusta. Tot i que a simple vista no es veia, vaig detectar una escala de mà, gràcies a la filtració d'una mica de llum entre les palanques de fusta del sostre.

Vaig pujar les escales sigilosament, i vaig espiar obrint una mica la trapa. En no veure ningú, vaig acabar obrint-la completament i vaig pujar a la sala. Em trobava en una cabana de fusta. Al costat de l'escotilla per on acabava de sortir hi havia una tauleta. La resta estava desmoblada, excepte un jaç de palla en un racó, al costat d'una finestra. La porta es veia molt demacrada, però tot i això, no es va desmuntar quan la vaig obrir per sortir. Era el matí.  Des de fora, la cabana encara es veia pitjor. Semblaven quatre fustes mal posades. De seguida em vaig adonar que, tot i que semblava abandonat, hi havia un corriol molt ben definit. El vaig començar a seguir quan em vaig adonar que la porta s'obria. Aleshores, vaig arrencar a córrer fins que me'l vaig trobar de cares.

Capítol III

-Han callat...

M'he despertat moll per la humitat de les galeries. Què m'ha passat? M'he adormit?, o m'he desmaiat?

No ho sé, però he recuperat forces, tot i això. Quant de tems he perdut? He de sortir. Val més que em posi en marxa, però, d'on venia, jo? No veig res! 

-Ei?

Ningú respon. Em posaré dret...Ep! Espera, això és una paret, no? Per fi! Quina gana...Resseguiré la paret...

Això és...? Si! Una porta!

-Si us plau, que sigui oberta. Un...dos...tres...!

La porta cedeix! Molt feixugament, però cedeix! Hi ha una mica de llum. Unes escales de cargol que pugen! Aquesta és la sortida que buscava. M'he d'afanyar a anar a buscar a l'Eduard...

Si que era avall! No m'ho semblava pas quan he vist les escales, que eren tan llargues...

Una finestra! És de nit. A veure...Sóc en un primer pis! Saltaré.

-Ah!

Quin mal, he caigut bé, però el cap em torna a rodar!...

Capítol IV

-Qui ets? - em va dir. Era una altre home encaputxat com el d'abans. Però aquest no portava l'armadura tan nova, i en canvi, la capa es veia més intacte.

-I tu?- em vaig aventurar.

Em va observar una estona, fins que va arribar algú per darrera.

-Aquesta és la rata que ha sortit del cau?- va preguntar el nouvingut. Era una dona, i anava vestida com l'altre- Agafa'l!

Abans que l'home se m'abraonés a sobre vaig desembeinar l'espasa, i amb una estocada ràpida el vaig fer caure a terra mal ferit.

La dona va reaccionar ràpidament, i va treure una espasa amagada per la capa. Aleshores va fer un crit esgarrifós i va afegir:

-Força Crozlo!- en aquell moment vaig saber de quina societat secreta eren.

-Per Frenland!- vaig cridar jo.

Ràpida com una fletxa va llançar-se contra mi amb tota la seva fúria. Vaig pensar que seria senzill: una dona, i a més, sense control. També em va passar pel cap que potser seria més complicat de que pensava, perquè es volia venjar i donaria el doble de les seves possibilitats.

Després d'esquivar el primer cop i de refusar el segon, vaig atacar, buscant un punt desprotegit: les cames. No es va adonar de les meves intencions fins l'últim segon, qua ja era massa tard. El va intentar esquivar, però no va servir de res. Uns segons després, jeia morta a terra al costat del seu company, immòbil.

-Ara respon i tindràs una mort ràpida i digne: quin és el vostre objectius?

L'home va fer una ganyota sarcàstica mentre movia molt el braç bo.

-Ha estat un plaer!- va dir mentre treia un punyal de la capa.

Abans que el pogués aturar, se'l va clavar al cor.

-Déu empari i alliberi aquestes dues ànimes...

Després d'una estona contemplant els cadàvers, vaig decidir que ja m'havia entretingut prou, i que m'havia d'afanyar. Em vaig tornar a posar en marxa.

Capítol V

Ja feia estona que caminava pel camí de les grans ciutats quan vaig  veure el primer pagès. Vaig pensar que si em podia acompanyar a la ciutat amb cavall aniria més ràpid.

-Bon dia, vilatà!

-Déu vos guard! - va respondre'm

-No voldríeu pas acompanyar-me amb cavall o ase a la ciutat? Li compensaria...

-Ja ho faria, ja. Però no sóc prou ric per tenir cavall, i el burro el tinc llaurant els camps. Ho sento, però és en direcció contrària. Si desitja res més...

-Gràcies, però no- vaig començar a caminar- que passi un bon dia!

“Què he de fer primer?” vaig pensar. Dubtava entre anar a veure el compte o anar a casa, i vaig decidir que primer passaria per casa.

La tarda ja era avançada quan vaig albirar les muralles, i era fosc, quan les vaig creuar; tot i això, no vaig pas alentir la marxa;  l'Elisabeth havia d'abandonar la ciutat aquell mateix dia.

Vaig arribar a casa quan la gent sortia de missa, i les campanes sonaven.

-Elisabeth! Prepara-ho tot que abandonem la ciutat!

Capítol VI

-La ciutat...És clar! La fugida! El combat! L'esposa! On és?

Ja és de dia...Però el sol encara és baix.

M'afanyaré a arribar a la ciutat, he de parlar amb l'Eduard. No hi ha cap camí...Però sento aigua...Ostres! Quina set! No hi pensava...Ve d'allà. A veure...Un rierol, per fi! Beuré...Ep! Allò de l'altra riba és una gerdera? Ara no és època, però potser encara hi queda algun gerd... Travessaré el rierol... Que freda l'aigua! Doncs si, és una gerdera, però no hi sé veure cap gerd... És igual, ara tinc aigua, ja trobaré menjar pel camí. Vinga doncs, a seguir el rierol!...

Ja és migdia, pararé per descansar i menjar. Aquesta fressa... Segur que és un conill; agafaré pedres i el mataré. Apunto bé i...Diana! L'he estabornit d'un sol cop! A veure, ara l'he de degollar i escorxar... La daga! No me l'han pres! No ho havia notat, que la portava a sobre. Què és això? Un aranyó?... Sí, i és bo!  Ah! L'aranyoner és aquí! I està ben carregat... Saps què, degollaré el conill i el guardaré... Ja està, ara a dinar!...

Ja fa estona que descanso, val més que torni a fer camí, vinga va!... Tinc el braç ben adolorit d'aguantar el conill tantes hores, potser s'ha fet malbé i tot. Estic pensant que avui acamparé aquí, començaré a anar a buscar llenya pel foc i herbes pel jaç... Aquestes pedres m'aniran bé per encendre el foc... I aquestes altres per contenir-lo...

A veure, ara que ho tinc tot muntat encendré el foc, que gairebé ja no m'hi veig...perfecte, ha pres de seguida; ara enfilaré el conill per rostir-lo... Que bo que està quedant, potser és que feia massa que no menjava...no me l'acabo, així en tindré per demà al matí. Les restes les penjaré en aquest arbre...tiraré més llenya al foc, però no prou com perquè s'escampi. Vaig a dormir ara, serà millor...

Capítol VII

-Espavila va! - vaig insistir- l'hem d'abandonar avui mateix, abans no ens trobin. Ja saben que sóc espia del comte, i ens vindran a buscar.

-Però on anirem? - va preguntar-me

-Al castell, però hi anirem per fora les muralles, creu-me que a hores d'ara és molt més segur.

Va tancar el farcell i va sortir de la casa. Tot seguit vaig sortir jo, i vaig afegir.

-Dóna per suposat que aquesta nit cremarà.

I efectivament, quan ja érem a la portalada, a punt de sortir de la ciutat, vam veure una columna de fum i flames que sortia de la part dreta de la ciutat.

Li vaig agafar el farcell per poder anar més de pressa, però no va servir de gaire. M'estaven esperant. Li vaig tornar el farcell i vaig desembeinar l'espasa. Era conegut a la ciutat per la meva destresa amb ella, i la meva eficàcia en el combat cos a cos, però aquella gent no era de la meva ciutat: un grup de vuit homes encaputxats i tres més de cepats que semblaven mercenaris. Per darrera van agafar l'Elisabet, que no va poder ni forcejar. I de cop: Bom, Foscor...

Aniol Roure i Bassols

4t B

11-11-2012