Aquesta
vegada no podia fallar. Estava convençuda que l’Eloi s’havia fixat en mi i que
li agradava. N’havia parlat amb el seu millor amic, en Jordi i ell m’havia
corroborat que jo no li era indiferent...
Però no es
decidia, no. Jo ja m’hi havia apropat i havia fet mans i mànigues per quedar
amb ell tot sol, però sempre acabàvem parlant del temps i res més. O sigui que
avui m’havia decidit. Li diria que, sortint de l’institut, volia parlar amb
ell.
Quan hem
sortit l’he esperat a l’entrada. Ha sortit al cap de dos minuts eterns.
Semblava que estigués una mica nerviós. No em veia en cor de dir-li allà
mateix, i li he proposat d’anar a fer un volt pel parc. Hem xerrat de com ens
anaven les coses a tots dos fins a arribar al parc, i m’he girat ràpid i li he
deixat anar. Li he dit que ja feia temps que sentia un afecte especial per ell,
que em posava nerviosa quan el tenia al costat, quan parlàvem... Ell s’ha
quedat perplex, i ha trigat a reaccionar, i segur que quan ho ha fet s’ha
adonat com el mirava, perquè ha abaixat el cap i m’ha confessat, avergonyit,
que ell també m’estimava i que no sabia com fer-ho per dir-m’ho. Ens hem fet un
petó, ha sigut molt bonic, m’he oblidat del parc i de que havia de tornar aviat
a casa. Quan ens hem separat li he dit que havia de tornar a casa. M’ha
acompanyat, i en acabat, hem quedat que em passaria a buscar demà al matí. Sort
que he aprofitat l’oportunitat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada